El suïcidi és una de les causes de mort més silenciades. Cada mort per suïcidi és un impacte dolorós que no només afecta a la persona, sinó també a la família, a les amistats i a tot l’entorn. Darrere de les xifres hi ha vides truncades i històries de patiment a les que no hem sabut arribar prou bé. Parlar-ne és incòmode, però imprescindible: només així podrem avançar en la prevenció. En aquest camí, les infermeres hi tenim un paper privilegiat. Som presents en totes les etapes de la vida: des del naixement fins al final, en la salut i en la malaltia, en moments de plenitud i en moments de patiment. Aquesta continuïtat ens converteix en professionals ben situades per acompanyar les persones quan la desesperança i el dolor emocional es fan insuportables. Perquè ser infermera és, per sobre de tot, estar al costat de l’altre, reconèixer el seu patiment i no deixar-lo sol enmig del malestar. La conducta suïcida rarament respon a una única causa. Es tracta d’un fenomen multifactorial, en què interactuen elements biològics, psicològics, socials i culturals. Això significa que la prevenció del suïcidi no pot recaure exclusivament en el sistema sanitari. És imprescindible una resposta col·lectiva que impliqui àmbits tan diversos com l’educació, els serveis socials, el món laboral, la comunicació i les polítiques públiques. Però dins d’aquest mosaic de factors i agents, les infermeres hi aportem aquesta mirada nostra: la de la cura i l’acompanyament. El nostre rol en la prevenció del suïcidi és múltiple. En primer lloc, la detecció precoç: som a la primera línia del contacte amb la ciutadania i podem identificar senyals d’alerta en converses quotidianes, consultes de salut o visites domiciliàries. En segon lloc, la intervenció en moments de crisi: tenim les competències per escoltar, contenir i establir vincles de confiança que sovint són el primer pas cap a la recuperació. També hi ha l’acompanyament a llarg termini: molts programes de seguiment posteriors a un intent de suïcidi són liderats per infermeres, que vetllen perquè la persona no se senti desconnectada del sistema ni abandonada després de l’alta. I no oblidem el suport als supervivents (familiars, amistats i entorn que han viscut la pèrdua per suïcidi), que sovint necessiten trobar espais on compartir i expressar el patiment viscut i elaborar el dol. Les infermeres podem aportar sensibilitat, presència i professionalitat en aquests espais de postvenció. En el treball en equip, la contribució infermera és indispensable. La nostra proximitat, l’escolta sense judicis i la mirada centrada en la persona són elements que enriqueixen i reforcen les intervencions interdisciplinàries, fent possible una atenció més integral. Ara bé, per poder desplegar tot aquest potencial necessitem recursos i formació. La prevenció del suïcidi requereix temps, espais adequats i equips interdisciplinaris ben coordinats. També cal oferir a les infermeres formació específica i continuada per abordar un tema tan delicat i alhora tan rellevant. Invertir en infermeria és invertir en prevenció i en salut comunitària. Però més enllà de les polítiques i dels recursos, hi ha un missatge fonamental que hem de transmetre com a societat: el suïcidi es pot prevenir. La majoria de persones que han viscut una crisi suïcida, amb el temps, han aconseguit recuperar-se i avui se senten agraïdes d’haver superat aquell moment. Aquest és un missatge d’esperança que hem de fer arribar a tothom: encara que en un moment concret el dolor sembli insuportable, hi ha alternatives, hi ha suport i hi ha vida més enllà del patiment. Les infermeres som testimonis d’aquestes històries de superació. Hem vist persones que, després d’estar al límit, han tornat a trobar sentit a la seva vida, han reprès projectes i han recuperat vincles. Això ens recorda que, en la prevenció del suïcidi, no només es tracta d’evitar la mort, sinó sobretot de promoure la vida i la dignitat. És hora de prendre consciència del nostre paper en aquest àmbit. Som professionals de l’acompanyament, del ‘ser-hi’ quan tot trontolla, de donar la mà quan sembla que no hi ha sortida, amb humanitat però també amb ciència, perquè la recerca i l’evidència mostren que les intervencions infermeres són efectives i contribueixen a la recuperació. La prevenció del suïcidi no és només una qüestió de protocols i recursos: és, sobretot, un acte de presència, professionalitat i coneixement aplicat, imprescindible per avançar en salut i obrir camins d'esperança. Com a societat, tenim el deure de no deixar a ningú sol en el patiment. Les infermeres hi serem, com sempre, per acompanyar, cuidar i ajudar a que la vida, malgrat els moments més foscos, valgui la pena de ser viscuda.